Repassem el Tàndem

Feia dies que descansava, penjat en un racó del taller. Però a vegades, quan més adormit sembla que estigui l'ambient, un seguit de casualitats i converses accionen mecanismes que desvetllen la migdiada.

Això és el què li ha passat al Tàndem. Doncs que fa goig, que n'han sentit parlar, i que els agradaria exposar-lo durant un temps en un projecte gastronòmic social.

I evidentment, no hi pot anar de qualsevol manera. Se li ha de rentar la cara, s'ha de repassar. 

L'Orbea en acció!

Si, la Retrotrobada va ser la prova de foc per a l'Orbea. I per mi.

Algun radi trencat, el fre de davant fallava una mica, i un pedal tenia una mica de joc... un joc subtil que feia el pedalar més sexi... i una combinació de plats i pinyons que feien treure el fetge per la boca.

Però indiscutiblement es pot resumir en quatre paraules: matí genial al Berguedà.

Les fotos en són la prova, gràcies al fotògraf Abel Castells Boixader.

Orbea - Foto finish

Mesos després de tenir l'Orbea a punt, per fi pengem la foto final.
Han passat mesos, però també quilòmetres, anèctodes i la participació a la Retrotrobada de Berga.

Podriem millorar alguns aspectes, com el pedalier (té un lleuger joc que després d'alguns quilòmetres rodant ja l'interioritzes i no és cap problema), un pedal que també té una mica de joc que costa més d'interioritzar, algun radi trencat després de les primeres sortides i el fre de davant. Coses lleus i poc molestes, però que s'haurien de revisar si s'ha de fer alguna sortida llarga.

Una més, l'Orbea de casa, que resulta que no havia estat sempre de casa. Es veu que venia del Pep de Moià, i ens alegra tenir-ne aquest record.

Orbea - El detall...

Pintar només unes franges era arriscat. Sobretot des de l'amateurisme que ens caracteritza i que a la vegada ens defineix. La cinta de paper va fer el seu efecte, i els diaris i plàstics també. O sigui que el resultat del pintat ha estat gairebé perfecte.
Però observant i reobservant, mirant i remirant, la cosa no acabava d'encaixar. El canvi del granate del quadre al negre de les franges era massa violent... i ho hem suavitzat.
Un detall, un detallet... un as que teníem a la màniga per si la cinta de paper fallava.

Orbea - In progress (2)

Seguim.

L'empaperem, protegint les parts que no es poden pinar. Com si fóssim Mr Bean, intentem ser meticulosos, perquè quan arribi el moment de l'spray, volem disfrutar. Sense haver de vigilar, i confiant plenament en l'embolicat i la cinta de paper.

Pintarem amb spray negre 8 franges repartides per tot el quadre, la majoria per tapar les pelades i l'òxid, però alguna per compensar l'estètica general. L'estètica, la gran preocupació del món...

Orbea - In progress (1)

Desmuntem totes les parts i ens centrem en el quadre.

Solucionarem l'òxid i les pelades d'algunes parts de quadre pintant-lo parcialment.
La idea és fer franges de color negre, i ho combinarem estèticament amb les fundes dels frens, els escaladors del manillar i els pneumatics.

Però primer ho haurem de polir, pintar amb imprimació i confiar que les cintes de paper posades ens seran fidels... Assumirem riscos, però tenim un as a la màniga...

Orbea - L'anàlisi

Ho volem ràpid. Ho analitzem i no ho veiem tant dificil. Sembla que la bici està bé, només alguns detalls estètics i alguns components que s'hauran de canviar.

Algunes de les zones de quadre estan picades i rovellades... Com que la major part de la pintura està bé (potser una mica apagada però en bones condicions), buscarem la manera de solucionar-ho sense haver de pintar tot el quadre i perdre els adhesius.

Els pneumàtics, el seient, la cinta del manillar i els escaladors s'hauran de posar nous. Cables de frens i fundes també.

Som-hi! A desmuntar-la!

L'Orbea

La bici de corredors que sempre he vist a casa...
Tard o d'hora havia d'arribar aquest moment, i ves per on, ara hi ha presses.
Tic-tac, tic-tac... Ha de ser un vist i no vist!

Amadeus (.)

Ja està. Hem trigat, però ja està enllestida.
Després d'una sèrie de problemes amb el fre de darrera, podem donar per finalitzat el projecte de la bicicleta Amadeus.
Hem descobert moltes coses, i hem aconseguit que tot funcionés.
Hem pogut pedalar-la i transportar-nos en el temps. La posició, la forma del manillar, el tacte dels frens, l'equilibri necessàri, el trontolleig dels components... fas quatre pedalades i de seguida t'endinses en imaginacions de temps passats, dels que la van utilitzar com a mitjà de transport fa anys. Les matricules que vam trobar estan datades del 1973 a Campdevànol. D'això ja fa molt temps, i no sabem si encara venia de més lluny.
Resum: un goig, un gust.

 

Amadeus - Sabates noves

Som d'aprofitar. Al màxim... però el màxim també té un límit. De fet, el límit en si mateix és el màxim. I és que hi ha coses que no es poden aprofitar, ni transformar... ni reutilitzar.
Aquest projecte venia de lluny, i algunes de les parts a part de venir de lluny, també havien passat fred i calamitats... i calor i set...
Les cobertes no es podran aprofitar. Els punys tampoc.
Com a punys, n'utilitzarem uns d'una altra bicicleta, i de cobertes... en posarem unes de noves de trinca! Sabates noves per a un bici vella.

Amadeus - Muntem-la!

Peces pintades, peces sorrejades, peces envernissades... i peces sense haver-hi fet absolutament res.
Per on començar?

Començarem per muntar tot el sistema de direcció i de frens. Un sistema tant rígid com graciós: cargols, coixinets, molles, palanques, friccions... Haurem de buscar-hi l'ordre i el concert.

De moment només ha quedat muntat el manillar, les manetes de fre i les varilles que tensen les mordasses i fan que les pastilles freguin la llanda. Més endavant comprovarem si el sistema funciona...

Amadeus - Havia de ser verda

Verd, el color escollit.
Havia de ser una bici verda, el mateix color de la última capa de pintura que portava, el mateix color que va triar l'últim propietari.

Verd clar pel quadre, i verd fosc pels accessoris (protector cadena, parafangs i portaequipatge).

Amadeus, taronja d'imprimació

Gris. Textura de pell de préssec. Regust de ferro primàri, essència metàl.lica...

Què fem amb tot això que tant ens agrada? Tornem a muntar la bici d'aquest color gris tant real?

La decisió és parcial, i començarem a donar color a la part del quadre i als parafangs. Però abans, una capa d'imprimació taronja. 

Amadeus - El que el vent s'endugué

Resistent. Desesperant.

Desumntar la bici es resisteix, i també apareix la frustració de veure que la feinada serà impossible si busquem uns acabats perfectes. Perfectes no ho podran ser, però igualment l'objectiu marcat és aquest.

L'òxid i les capes de pintura ens obliguen a fer un plantejament radical. No valen decapants per treure la pintura, no serveixen. Necessitem la força d'un huracà per que sorra i vent s'emportin tot el que sobra, tot el que ens dificulta assolir l'objectiu.

Dit i fet, cal buscar en unes condicions meteorològiques adverses la solució als problemes. Cal sotmetre la bici a un huracà, i així ho fem.

Hem decidit sorrejar la bici, per poder facilitar el desmuntatge i treure les capes de pintura.
Resultats sorprenents... Només cal veure l'abans i el després...

Temps i òxid - Amadeus

El temps és or, diuen. Potser si. Nosaltres podriem reformular un altre refrany...

Després de mirar-la, o mirar-nos mutuament una estona, arriba el moment de la veritat. El moment en que has de decidir per on comences a desmuntar, pensar una mica en l'estratègia de tot el projecte, sobretot la manera i l'espai on guardar les peces (mai prou pensat), i entrar en acció.

Sempre és millor comencar per una part fàcil, per a tenir la sensació que la feina avança. I diem fàcil sabent que fàcil és un adjectiu difícil d'utilitzar en la desquartització d'una bici d'aquestes característiques... El temps a la intempèrie no ha passat en va, i l'òxid ha fet estralls.

Dues hores de rellotge que només han donat per desmuntar les rodes, i un parell de cargols que aguantaven el protector de la cadena.

Ens atrevim a dir que l'òxid és temps; i el temps, or.

Amadeus, som-hi!

Fa anys una bici va aparèixer com per casualitat. No sabem quants propietaris havia tingut anteriorment, però en coneixíem l’últim, i va ser el fill d’aquest que ens la va cedir, sabent que tard o d’hora la bicicleta tindria una enèssima oportunitat. 

Així doncs, després de massa temps guardada, i després d’haver passat massa anys a la intempèrie, comencem a desmuntar l’Amadeus.

Òxid i puntura, combinació que fa difícil arribar a veure què hi havia inicialment. Podem afirmar que hi havia 3 capes de pintura, la original que era blava, i dues mes que eren cadascuna d’un verd diferent. I després de polir alguna zona amb molta pintura, veiem que es tracta d’una BH. Una BH matriculada el 1973 a Campdevànol. 

Portarà molta feina, però serà divertit i tot un repte!

P'tit Vélo

Ja la tenim!

Pot semblar una altra, però és la mateixa. La mateixa xispa que ens va despertar les ganes de recomençar el blog. Una xispa groga que ha acabat sent una gota blava... minúscula, però genial!
Haurem de fer alguna sortida per posar-la a prova, o per posar-nos a prova nosaltres...

Remuntant la P'tit Vélo

Ha arribat l'hora de la veritat.
Tenim totes les peces a punt però cadascuna haurà d'esperar el seu moment per entrar en acció. Començarem per encaixar les peces del quadre. Després muntarem el pedaliar. Seguidament, l'amortiguador, el plat i les vieles, la cadena.

Haurem de muntar el manillar i la direcció. En aquest cas, també hem hagut de recol·locar les empunyadures, i hi hem afegit un timpre.
Això del timbre és el toc graciós per poder fer el pallasso, acústicament parlant, clar.